Va haver-hi una vegada un rei que tenia un gran palau els jardins del qual eren realment meravellosos. Allí vivien milers d'animals de centenars d'espècies diferents, de gran varietat i colorit. Només una cosa en aquells jardins disgustava al rei: pràcticament en el centre del lloc es veien les restes d’un immens arbre, però que ara lluïa apagat i gairebé sec. Tant li molestava, que finalment va ordenar tallar-ho i substituir-ho per un preciós joc de fonts.
Algun temps després, un astut noble va estar visitant al rei en el seu palau. I en un moment li va dir disimuladament a l’oida:
- Majestat, sou el més astut dels homes. A tot arreu es sent parlar de la bellesa d'aquests jardins i la multitud d'animals que els recorren. Però sols veig uns quants animals i molta font.
El rei, que mai va pretendre enganyar a ningú, va descobrir amb horror que era veritat el que deia el noble. Sense perdre un segon, va manar cridar als experts i savis de la cort. El rei va haver d'escoltar moltes mentides, invents i suposicions, però gens que pogués explicar el succeït.
Molts anys després, una jove es va presentar davant el rei assegurant que podria explicar el succeït i recuperar els animals.
- El que va passar amb el seu jardí és que no tenia suficients excrements, majestat. Sobretot d'arna.
Tots els presents van riure l'acudit de la jove. Els guàrdies es disposaven a expulsar-la quan el rei els ho va impedir.
- Vull escoltar la història. De les mil mentides que he escoltat, cap havia començat així.
La jove va seguir molt seriosa, i va començar a explicar com els grans animals d'aquells jardins s'alimentaven principalment de petits ocells de vius colors, que devien el seu aspecte al seu menjar, composta per uns colorits cucs al seu torn s'alimentaven de diverses espècies raríssimes de plantes i flors que només podien créixer en aquell lloc del món, sempre que hi hagués suficient excrement d'arnes... i així va seguir explicant com les arnes també eren la base del menjar de molts altres ocells, els excrements dels quals feien sorgir noves espècies de plantes que alimentaven altres insectes i animals, que al seu torn eren vitals per a l'existència d'altres espècies... I hagués seguit parlant sense parar, si el rei no hagués cridat.
- Prou! I es pot saber com saps tu totes aquestes coses, sent tan jove?- va preguntar.
- Doncs perquè ara tot aquest jardí ara està a la meva casa. Abans d'haver nascut jo, el meu pare va recuperar aquell vell arbre arrencat del centre dels jardins reals i ho va plantar en el seu jardí. Des de llavors, cada primavera, d'aquell arbre sorgeixen milers i milers d'arnes. Amb el temps, les arnes van atreure els ocells, i van sorgir noves plantes i arbres, que van ser menjar d'altres animals, que al seu torn ho van ser d'uns altres... I ara, l'antiga casa del meu pare està plena de vida i color. Tot va ser per les arnes del gran arbre.
- Excel·lent! -va exclamar el rei-. Ara podré recuperar els meus jardins. Assegura't que dins d'una setmana tot estigui llest.
- Em temo que no podrà ser majestat- va dir la jove-. Si voleu, puc intentar tornar a recrear els jardins, però no viureu per veure-ho. Fan falta moltíssims anys per recuperar l'equilibri natural. Amb molta sort, quan jo sigui anciana podria estar llest.
El rostre de l'ancià rei es va quedar trist i pensatiu, comprenent el delicat que és l'equilibri de la naturalesa, i l'imprudent que va ser en trencar-ho tan alegrement. Però estimava tant aquells jardins i aquells animals, que va decidir construir un immens palau al costat de les terres de la jove. I amb milers d'homes treballant en l'obra, va poder veure-la acabada en moltíssim menys temps del que hagués estat necessari per reestablir l'equilibri natural d'aquells jardins en qualsevol altre lloc.
Algun temps després, un astut noble va estar visitant al rei en el seu palau. I en un moment li va dir disimuladament a l’oida:
- Majestat, sou el més astut dels homes. A tot arreu es sent parlar de la bellesa d'aquests jardins i la multitud d'animals que els recorren. Però sols veig uns quants animals i molta font.
El rei, que mai va pretendre enganyar a ningú, va descobrir amb horror que era veritat el que deia el noble. Sense perdre un segon, va manar cridar als experts i savis de la cort. El rei va haver d'escoltar moltes mentides, invents i suposicions, però gens que pogués explicar el succeït.
Molts anys després, una jove es va presentar davant el rei assegurant que podria explicar el succeït i recuperar els animals.
- El que va passar amb el seu jardí és que no tenia suficients excrements, majestat. Sobretot d'arna.
Tots els presents van riure l'acudit de la jove. Els guàrdies es disposaven a expulsar-la quan el rei els ho va impedir.
- Vull escoltar la història. De les mil mentides que he escoltat, cap havia començat així.
La jove va seguir molt seriosa, i va començar a explicar com els grans animals d'aquells jardins s'alimentaven principalment de petits ocells de vius colors, que devien el seu aspecte al seu menjar, composta per uns colorits cucs al seu torn s'alimentaven de diverses espècies raríssimes de plantes i flors que només podien créixer en aquell lloc del món, sempre que hi hagués suficient excrement d'arnes... i així va seguir explicant com les arnes també eren la base del menjar de molts altres ocells, els excrements dels quals feien sorgir noves espècies de plantes que alimentaven altres insectes i animals, que al seu torn eren vitals per a l'existència d'altres espècies... I hagués seguit parlant sense parar, si el rei no hagués cridat.
- Prou! I es pot saber com saps tu totes aquestes coses, sent tan jove?- va preguntar.
- Doncs perquè ara tot aquest jardí ara està a la meva casa. Abans d'haver nascut jo, el meu pare va recuperar aquell vell arbre arrencat del centre dels jardins reals i ho va plantar en el seu jardí. Des de llavors, cada primavera, d'aquell arbre sorgeixen milers i milers d'arnes. Amb el temps, les arnes van atreure els ocells, i van sorgir noves plantes i arbres, que van ser menjar d'altres animals, que al seu torn ho van ser d'uns altres... I ara, l'antiga casa del meu pare està plena de vida i color. Tot va ser per les arnes del gran arbre.
- Excel·lent! -va exclamar el rei-. Ara podré recuperar els meus jardins. Assegura't que dins d'una setmana tot estigui llest.
- Em temo que no podrà ser majestat- va dir la jove-. Si voleu, puc intentar tornar a recrear els jardins, però no viureu per veure-ho. Fan falta moltíssims anys per recuperar l'equilibri natural. Amb molta sort, quan jo sigui anciana podria estar llest.
El rostre de l'ancià rei es va quedar trist i pensatiu, comprenent el delicat que és l'equilibri de la naturalesa, i l'imprudent que va ser en trencar-ho tan alegrement. Però estimava tant aquells jardins i aquells animals, que va decidir construir un immens palau al costat de les terres de la jove. I amb milers d'homes treballant en l'obra, va poder veure-la acabada en moltíssim menys temps del que hagués estat necessari per reestablir l'equilibri natural d'aquells jardins en qualsevol altre lloc.
Autor: J. Sacristan
